Sempre et recordarem. Carta a Francesc Coll

Aquesta setmana ens ha deixat per sempre el nostre estimat FRANCESC COLL, un gran home que va ser president d’Aspanias des de 1989 fins el 2000. Ple d’ilusions i coratge, i amb moltes ganes de construir, va impulsar l’associació i els seus serveis en uns moments difícils. Sempre et recordarem, Francesc!

 

PER AL FRANCESC COLL

Vaig conèixer al Francesc Coll quan vaig entrar a treballar a Aspanias a l’any 1980. Ell formava part de la Junta com a vocal d’un esplai en el qual hi anava el seu fill Jordi. Durant aquest temps vaig descobrir en ell a UNA BONA PERSONA… i amb el temps vaig anar coneixent a la seva família, que van ser per a mi un exemple de generositat, de bondat, d’esperit de servei… d’esperança… En una paraula, una família compromesa en donar-se als altres i en ajudar sempre a tothom… i especialment ells estaven abocats a les persones discapacitat intel·lectual per les quals el Sr. Coll ha donat la vida.
Quan Aspanias era com un vaixell que anava a la deriva… en uns moments molt difícils per manca de persones responsables per part de la Junta; quan Aspanias pendia d’un fil, a punt de tancar per manca de persones que volguessin fer-se’n càrrec… el Sr. Coll em va proposar que si l’ajudava, ell agafaria el timó (la presidència) d’aquest vell vaixell. Naturalment m’hi vaig comprometre. I així vàrem començar una etapa plena d’incerteses, perquè molts socis/sòcies es van donar de baixa, perquè no hi havia diners, i perquè les administracions dubtaven de nosaltres… ho veien tot perdut i no creien possible que Aspanias pogués sortir endavant.
Va venir el Sr. Coll i vàrem començar a treballar de valent, i a donar resposta a les prioritats, que no eren altres que els nois i noies amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies; i, evidentment, salvar l’associació com una gran fita.
Vàrem viure una època molt difícil, una etapa de molts sacrificis i d’una inversió d’hores i més hores, tant amb les persones de l’associació com amb les administracions públiques i els socis i sòcies d’Aspanias.
El Sr. Coll sempre va creure en mi, i jo confiava en ell. Com ell deia, fèiem un “bon tàndem”. Em va tocar treballar molt fort però ho vaig poder fer perquè veure’l tant confiat, tant esperançat, m’encoratjava. El Sr. Coll amb les persones amb discapacitat intel·lectual era com un gran pare que sempre estava disposat a escoltar-los i a lluitar perquè no els faltés res. Allà on creiem que podrien estar els nois/ies, hi anàvem de cap. La nostre prioritat era que tinguessin un habitatge i un treball dignes, i també un esbarjo normalitzat com a qualsevol persona, anar al cinema, al teatre, a ballar, a restaurants, excursions, etc. Tot el que fos per a integrar-los, per aconseguir un respecte per part de la societat envers a ells i elles. Aquesta va ser una de les nostres fites.
Aspanias ha estat un model d’associació. A Aspanias treballaven amb nosaltres dues persones amb discapacitat intel·lectual, una a jornada complerta i l’altre a mitja jornada. I vam poder comprovar, com n’estaven d’integrats i felices.
Vam passar molts problemes, però tinc el goig de dir que aquells anys han estat tant per al Francesc com per a mi, uns anys molts feliços i plens de compensacions morals i espirituals que no es pot explicar amb paraules.
El Sr. Coll va haver de plegar perquè defensant la posada en marxa d’una nova llar (que li va representar un esforç impressionant) va perdre greument la salut.
Durant tots aquests anys que ell va estar malalt i jo em vaig jubilar, sempre hem seguit en contacte amb ell i la seva família, començant per l’àvia que m’estimava molt, i amb la seva esposa, fills i filles actualment.
La darrera vegada que el vaig anar a veure ja estava bastant “tovet” però quan ens veiem, naturalment, sempre parlàvem d’Aspanias…
Sempre m’he sentit molt estimada per tots ells, i per això, quan abans d’ahir em va dir que havia mort, vaig sentir una pena tant gran… em va venir a la memòria tot el que havíem fet junts, tot
aquest projecte d’Aspanias, que quan vaig jubilar-me, a l’any 2003, comptàvem ja amb 20 serveis. Vaig estar molta estona pensant… i vaig arribar a la conclusió que havia valgut la pena. que el Francesc ara ja ha acabat la feina i ha marxat… però amb la missió complerta. Va haver de plegar per falta de salut… però com el nostre contacte no s’ha perdut en tots aquest anys de la seva malaltia… sempre que ens hem vist hem recordat lo feliços que vam ser durant aquests anys…
Avui, Francesc, solament em queda donar-te les gràcies per la sort que he tingut de treballar amb tu, d’haver-te tractat, d’haver aprés molt de la teva senzillesa, del teu respecte i de la teva paciència, que sempre has tingut, del teu bon caràcter, especialment per a les famílies i totes les persones amb discapacitat intel·lectual, i com no, per a tot el personal de l’Associació.
Avui marxes, Francesc, tots hem de marxar… però no tothom pot marxar amb les mans tant plenes d’amor i pau com tu ho has fet i ens has ensenyat.
Moltes gràcies a tota la família per l’acollida que sempre he rebut de vosaltres, i especialment a tu FRANCESC…

Esther Ruizaguirre i Miranda

Ex gerent d’Aspanias
12 d’octubre de 2016

 

Close Menu