L’infant i els límits: Per què i com ajudar-lo a contenir-se

Article de Silvia Ardanuy Subías, psicòloga del CDIAP d’Aspanias, pel número 17 de la revista “Salut al Barri”, en el marc del Projecte Alerta de Petita Infància (P.A.P.I.)

Els límits en el nen En el desenvolupament psíquic i afectiu de l’infant és necessari l’establiment de límits que facilitin una bona contenció a nivell intern i extern. Els límits que apareixen en els primers mesos de vida són externs, és a dir, venen donats des de fora i els encarregats de posar-los en marxa són els pares i/o cuidadors. Si l’infant és capaç d’interioritzar-los amb el temps i l’experiència, aquests límits es convertiran en interns i l’ajudaran a autorregular-se davant els processos de creixement.

D’aquesta manera l’infant incrementa la seva autonomia, pot admetre una negativa, millorar la tolerància a la frustració i és capaç d’interioritzar de millor forma situacions adverses. Tot plegat també suposa un treball de desenvolupament de la capacitat d’espera; en certa forma, un límit no és més que un “ara no és el moment”.  Tot això suposa un procés inherent al creixement del nen i com a tal ho ha d’acceptar i se l’ha d’ajudar.

Un nen ha de començar des de petit a poder resoldre determinades dificultats que va trobant en el seu desenvolupament; els pares haurien de fomentar l’autonomia i no la dependència. Així, entenem els límits com a una eina que afavoreix el procés de diferenciació i individuació nen-adult, a més de ser un instrument necessari per estructurar pensament i conducta.

Els límits són necessaris per determinats processos de creixement:

  • Afavorir una bona contenció interna i facilitar el control extern.
  • Millorar la tolerància a la frustració davant situacions adverses; ajuden a poder acceptar una negativa.
  • Ajuden al nen a adaptar-se davant els canvis i predisposen a acceptar les diferències.
  • Afavoreixen el procés de separació-individuació.
  • Ajuden a treballar la capacitat d’espera.

Per treballar els límits i el seu significat, podem indicar als pares que no s’anticipin als desitjos del nen, sinó que sigui ell qui prengui decisions i s’esforci per aconseguir allò que vol. En aquest sentit, és necessari donar-li temps i confiança per tal de què se senti valorat i és important que el nivell d’allò que se li exigeix sigui adequat a la seva edat i a les seves capacitats.

També podem suggerir que s’instaurin a casa rutines i hàbits diaris en les que el nen participi activament, per tal d’ajudar-lo a ser més autònom.

A més, l’infant ha de trobar en l’adult una figura que pugui posar límits externs si li fallen els interns; d’aquesta forma s’ofereix una bona contenció que l’ajudarà a estructurar pensament i comportament.

Close Menu