Experiència de la Psicomotricitat amb infants amb diversitat funcional

MARC DEL PROJECTE

Emmarquem el següent article en el projecte de Psicomotricitat familiar en la diversitat funcional, organitzat per Aspanias i cofinançat per la Diputació de Barcelona, dins del programa de Cures a la comunitat de la convocatòria de subvencions 2021. El cofinançament ha facilitat que es pogués oferir aquesta experiència 100% subvencionada per a totes les famílies participants.

Diputació de Barcelona

El projecte forma part de les activitats del SAFE Aspanias (Servei d’Atenció a Famílies amb necessitats Específiques), en estreta col·laboració amb el SAT (Servei d’Atenció Terapèutica) de la mateixa entitat.

 

L’Objectiu general del SAFE, i d’aquest projecte en concret, és apoderar a les famílies en les seves capacitats cuidadores i d’acompanyament i reduir l’estrès derivat de les funcions de cura dels seus fills i filles amb diversitat funcional. Altres activitats que formen part del SAFE són el Grup de suport familiar mensual, els Tallers formatius monogràfics per a famílies i el Servei d’atenció social a les famílies.

 

El projecte de Psicomotricitat familiar en la diversitat funcional inclou també tres objectius específics, els quals desenvoluparem, de manera transversal, al llarg de l’article:

 

  • Facilitar noves eines i estratègies funcionals per la cura i enfortir-ne les pròpies de les persones cuidadores.
  • Augmentar la xarxa de suport informal
  • Divulgar i donar a conèixer els beneficis de la Psicomotricitat familiar amb infants amb diversitat funcional.

 

El projecte ha comptat amb una visió interdisciplinària gràcies a la intervenció de la Psicomotricista Terapèutica, especialitzada en l’atenció a infants amb dificultats en el seu desenvolupament i per la Treballadora social, especialitzada en l’atenció a les famílies d’aquests infants.

 

Tota l’activitat s’ha desenvolupat entre els mesos de juny del 2021 i febrer del 2022. Les persones destinatàries han estat sis infants acompanyats de la seva mare i/o pare, d’edats compreses entre els 2 i els 6 anys, de la ciutat de Barcelona. Tots els infants comptaven amb un diagnòstic definit o estaven en procés de valoració en el moment d’iniciar el projecte. Han participat en el projecte: 6 infants, 6 mares i 3 pares.

 

Es van dividir les famílies en dos grups diferenciats per tipus de diagnòstic o simptomatologia: un grup adreçat a tres famílies amb infants amb TEA (Trastorn de l’Espectre Autista) i tres famílies amb infants amb discapacitat física. Cada família ha participat en el següent recorregut:

  • Una entrevista individual inicial de recollida de característiques de l’infant i demanda de les famílies.
  • Passació de l’escala del cuidador Zarit abans d’iniciar les sessions.
  • Una trobada virtual de presentació de totes les persones participants.
  • Vuit sessions grupals de joc compartit adults-infants acompanyats de la Psicomotricista, de freqüència setmanal.
  • Dues sessions grupals de reflexió només amb els adults.
  • Una entrevista individual de tancament per compartir la valoració de l’experiència des del punt de vista de les famílies i de les professionals.
  • Passació de l’escala del cuidador Zarit en finalitzar les sessions.

 

EL DIA A DIA DE LES FAMÍLIES

www.freepik.es, autor bristekjegor

 

Des dels diferents serveis que Aspanias ofereix a infants i famílies, som coneixedors de la realitat del dia a dia de la cura d’una persona amb diversitat funcional.

En el cas de la cura dels infants, prenem com a base que cada persona és diferent, amb la seva pròpia personalitat, creences i experiències, però sí que es donen determinades vivències i emocions que acostumen a ser compartides entre les famílies. Enumerem aquí algunes d’aquestes, que prenem com a punt de partida del projecte que aquí presentem:

  • El fet de conèixer i prendre consciència de les necessitats especials del seu fill o filla (amb o sense un diagnòstic definit), activa un procés de dol que inclou totes les fases del mateix (negació, ira, negociació, depressió i acceptació), com a resposta a la pèrdua “simbòlica” del fill imaginat en relació amb el fill real. Cada persona necessita un ritme diferent per anar transcendint cada etapa i és habitual que, dins d’una mateixa família i/o parella, els ritmes siguin diferents; amb les dificultats de comprensió que això implica.
  • La solitud i la culpa són dues de les emocions més expressades per les famílies, quan trobem un espai de confiança per compartir-les, sense sentir-se jutjats per professionals o altres famílies. Evidentment, aquestes emocions conviuen amb l’amor i la felicitat que aporten els fills amb la seva alegria, tendresa i espontaneïtat.
  • Una dada molt rellevant és que en més del 80% de les famílies que atenem en les teràpies i també en els grups de famílies, la nostra interlocutora és la mare (qui s’encarrega de les visites mèdiques i, en general, de la logística i organització relacionada amb les cures). Observem com, un repartiment més conscient i equitatiu de les funcions de cura entre els progenitors o amb el suport d’altres persones de la família, promou un major benestar emocional de tots els membres de la família.
  • Moltes mares i pares, implicats activament en els tractaments terapèutics dels seus fills i filles, adopten un rol de pares/mares-terapeutes en la relació amb els infants que, per una banda, afavoreix l’estimulació específica a les seves necessitats amb estratègies concretes però, per altra banda, es destina gran part del temps compartit a fer “teràpia” al nen o nena, en detriment d’un temps de joc sense expectatives, només pel pur plaer de jugar i divertir-se.
  • Les famílies es troben sovint amb un sentiment d’abandonament per part de la xarxa de suport. A nivell informal, moltes famílies parlen d’un sentiment d’incomprensió i manca d’empatia per part del seu grup d’amics amb fills normotípics i/o per part de la família extensa. Per exemple, és estrany compartir l’alegria de què la meva filla ha començat a demanar “aigua” amb tres anys quan els fills i filles de les altres famílies ja tenen un nivell de llenguatge molt més complex a aquella edat. També és constant trobar-nos amb dificultats logístiques i organitzatives de les famílies que no compten amb persones de confiança que sàpiguen atendre les necessitats específiques dels seus fills i filles.
  • A nivell formal, tot i existir recursos, serveis i prestacions que pretenen compensar les desigualtats vinculades a la discapacitat, la burocràcia, la digitalització dels tràmits i, en molts casos, la barrera idiomàtica, suposa per a les famílies un laberint esgotador i difícil d’entendre. El desconeixement i els temps d’espera generen sentiments de frustració, ràbia i inseguretat. Pel camí hem descobert a mares amb unes capacitats d’enginyeria admirables.
  • Seguint amb el punt anterior, un altre dels aspectes que implica una preocupació per a les famílies és la manca de recursos econòmics per garantir l’accés dels seus fills i filles a les teràpies que necessiten. Sovint es tracta de teràpies i altres serveis especialitzats, d’alt cost econòmic. Es genera, doncs, una nova desigualtat per motius econòmics, amb tota la impotència que això desperta.

 

És des d’aquest coneixement i comprensió del dia a dia de les famílies amb infants amb diversitat funcional, que vam dur a terme el projecte de Psicomotricitat en família, amb l’objectiu de poder incidir en el seu benestar psicològic, emocional i social.

 

APORTACIONS GENÈRIQUES DE LA PSICOMOTRICITAT EN FAMÍLIA

La Psicomotricitat és una disciplina que té com a objecte el cos en la seva globalitat (cos físic, emocional, cognitiu i relacional) atenent a les seves expressions a través del moviment i el joc espontani. El cos utilitzat com a eina de comunicació i relació, ofereix una via diferent del llenguatge verbal per promoure i facilitar l’expressió del món intern dels infants.

 

La Psicomotricitat en família parteix d’una concepció global de la infància, entenent al nen i la nena en el marc d’un grup familiar en el qual es constitueix subjectivament. Sabem que a la primera infància, el paper de la família és fonamental pel desenvolupament de les criatures. La criança d’un fill o filla amb dificultats pot generar més dubtes, angoixes o necessitat d’acompanyament i el risc de focalitzar les relacions amb les cures i l’atenció a la discapacitat.

 

El projecte de Psicomotricitat familiar per la diversitat funcional es va plantejar amb la intenció d’oferir un espai privilegiat en el qual les persones participants es relacionen a través del cos, afavorint una mirada basada en les capacitats, interessos i desitjos dels infants. La idea és facilitar la comunicació i la relació mitjançant el joc entre els pares i mares (cuidadors principals) i els seus fills amb diversitat funcional, ajudant a establir un vincle més segur. Per l’altra banda, és un espai per brindar a les mares i pares la possibilitat de trobar-se i compartir la criança amb altres famílies que es troben a la mateixa situació, compartint malestars, angoixes, recursos personals i d’altres aspectes relacionats amb la cura dels fills i filles amb necessitats especials.

 

APORTACIONS/BENEFICIS DE L’EXPERIÈNCIA EN LES FAMÍLIES PARTICIPANTS

Partint d’aquesta mirada global dels infants, plantegem que la participació en grups de psicomotricitat en família reverteix de manera integral en la relació mare/pare-fill/a i, per tant, també en les individualitats de cada membre del sistema familiar. Amb l’objectiu de plasmar aquesta vivència amb paraules i descriure el desenvolupament del projecte, utilitzarem un model classificatori que ens permet explicar de forma ordenada les experiències i aportacions a cada membre de la diada (mare/pare-fill/a). Així, descriurem els beneficis de l’experiència per als nens i nenes, pels pares-mares i la relació d’aquests amb els seus fills/es, i la relació entre la parella i l’entorn.

 

Pensem que un aspecte rellevant ha sigut la constitució més homo o heterogènia  dels grups. En el  grup de TEA, eren tres nens, tots tenien el mateix diagnòstic (un sense confirmar però amb les característiques clíniques) i  la mateixa edat, i malgrat trobar-se amb diferents moments evolutius, les diferències no eren tan significatives com al grup de nens i nenes amb afectació motriu, on hi havia més diferència d’edat, de moment evolutiu i de tipus de jocs i interessos. Només un dels sis participants (grup motrius) tenia domini i utilitzava el llenguatge verbal com a forma principal de comunicació i havia accedit al joc simbòlic. Els altres cinc feien servir paraules soltes i/o el gest. Això pensem que ha pogut influir en la consolidació del grup i la relació dels seus participants

 

  1. Els infants

En general tots els infants han necessitat un temps d’adaptació, més o menys llarg, en funció de les seves característiques. Pensem que, de forma global, tots han experimentat una nova forma de viure i relacionar-se amb el seu cos, trobant-se amb les seves competències, els seus límits, els seus plaers i les seves angoixes, tots elements necessaris per a la construcció de si mateixos i la seva identitat. Al final del projecte tots han viscut l’espai amb més seguretat i espontaneïtat, posant en joc el seu món intern, les seves necessitats i interessos.

 

En el grup de nens amb TEA s’ha observat com al llarg del projecte han pogut integrar l’estructura temporo-espacial amb les seves rutines (ritual d’entrada, espai sensoriomotor i temps final) mostrant més tolerància als canvis propis de la sessió. La repetició de la mateixa estructura els ha ajudat a situar-se. Tots han gaudit de l’espai psicomotriu, ja sigui per construir la part més arcaica de la seva corporalitat (límits corporals per formar i diferenciar el jo-no jo) o descobrir i jugar la diferència tu-jo. Puntualment, la relació entre ells es va donar a través de la imitació, el joc paral·lel o el conflicte creat perquè desitjaven el mateix material. Si bé aquest no era un objectiu del projecte, pensem que val la pena destacar-ho pel fet significatiu de trobar-se amb altres iguals amb característiques similars i el fet de poder-se emmirallar per dur a terme accions que d’altra manera probablement no farien o trigaran molt més a experimentar.

 

Com ja hem explicat, en el grup d’infants amb afectació motriu ens hem trobat amb el fet que els participants tenien edats i afectacions molt diferents. La nena del grup, per causes mèdiques, només ha pogut participar en les dues/tres primeres sessions, i el participant amb més edat també ha tingut vàries absències per la qual cosa, el tercer participant s’ha pogut beneficiar de vàries sessions individuals amb la seva mare. Fem servir la paraula beneficiar perquè, per les característiques del nen,  pensem que ha estat positiu tenir un temps d’adaptació ell sol per sentir-se segur dins la sala i les altres persones que hi eren dins d’aquesta. En aquest grup han jugat la separació segura de les figures de referència (allunyar-se, apropar-se, amagar-se, desaparèixer…) i els interessos i vivències corporals més enllà de les limitacions físiques (l’espai estava preparat per a que poguessin ser autònoms en els desplaçaments  i l’exploració)

 

  1. Les mares i pares en la relació amb els seus fills i filles

En general, igual que els infants, les seves mares i pares també han necessitat un temps per adaptar-se, entendre i poder jugar. Al principi es percebia més rigidesa corporal que ens parlava del “no sé què he de fer” i les pors a ser jutjats. De mica en mica, amb el pas de les sessions i la idea que tot està bé quan juguem, s’han anat relaxant i s’han deixat anar més per tal de jugar. La funció de la psicomotricista en tot cas era aportar materials i idees per afavorir el joc i la relació.

 

Un aspecte comú als dos grups ha estat prendre consciència de pors i angoixes pròpies projectades amb els fills. Durant les sessions s’ha anat parlant de les pors dels adults: por a que caigui, por a que plori, por a que piqui a un altre… i com aquesta por pot influenciar en les accions de les criatures.

 

S’ha parlat dels temps diferents de les criatures i del que els adults esperem d’elles. De la forma amb la qual m’hi relaciono.  De la diferència entre demanar-li i oferir-li, de fer-li fer o esperar que faci, de l’equilibri entre allò que els nens volen i allò que els adults volem d’ells. Això ha donat pas a poder escoltar el que li agrada al meu fill o la meva filla, els seus interessos, els seus gustos més enllà de la seva discapacitat.  Amb relació a això, un altre tema que ha sortit en les sessions de pares ha estat la quantitat i la qualitat de les interaccions amb els fills amb discapacitat. Les famílies han parlat de diferents vivències subjectives en relació amb la cura i l’atenció a les mancances (cansament, sensació de pares/mares terapeutes, culpa si no ho fan, por per com pot afectar el desenvolupament dels seus fills, necessitat de buscar tota mena de teràpies…). S’han anat introduint també les seves necessitats com a pares i mares, anar trobant amb què se senten més còmodes. De forma general, es van trobar que moltes de les mares s’encarreguen de les cures rutinàries mentre que els pares es troben més amb ells a través del joc. També va sortir a debat si, per fer més coses (més teràpies, activitats, etc.) els seus fills i filles estaran millor, del valor de fer o no fer. La majoria de les famílies han pogut reflexionar del poc temps de joc compartit i alguna ha pogut introduir canvis al respecte.

 

En el grup de famílies d’infants amb TEA hi havia tres formes de funcionar molt diversa: Una de les mares se situava en la demanda al nen, buscant constantment el funcionament “normotípic”: que espera que parli per demanar, que faci coses, que comparteixi… Una altra família se situava en la satisfacció immediata dels desitjos interns del nen amb poc temps d’espera i oportunitats per fer demanda, i l’última, observava tot el que el seu fill podia fer però amb dificultats per entrar en el seu joc . De forma indirecta s’ha anat parlant dels diferents estils i  introduint la reflexió del que podia aportar a cada un d’ells.

 

En el grup de criatures amb afectació motriu el fet que les edats i característiques fossin diferents ha implicat també moments diferents respecte al dol i l’acceptació de la discapacitat. La família del nen més gran ha pogut compartir amb les altres la seva experiència i els seus coneixements, ajudant a contenir les angoixes dels altres i alhora sentint-se en una posició diferent (de necessitar ajuda a ser la persona que pot ajudar). Com i què dir als seus fills sobre la pròpia discapacitat ha estat un altre tema compartit.

 

  1. Les mares i pares amb si mateixos, el grup i l’entorn

En aquest apartat incloem els aspectes relacionats amb les emocions de les mares i els pares amb relació a tenir un fill o una filla amb diversitat funcional i la vivència respecte a la sobrecàrrega En les primeres sessions d’adults, a diferència del que havia sortit en els resultats de l’escala Zarit, les mares i els pares han pogut parlar del dia a dia “corrents” de teràpia en teràpia o d’un metge a l’altre, de no tenir ganes de fer, de la culpa que això els hi podia generar, de la sensació que només les mames entenen bé als fills. També han parlat de sentir-se sols en la criança i no poder compartir amb altres les conquestes dels seus fills, valorant positivament el fet de trobar-se amb altres famílies que estan en una situació similar i sentir-se identificats amb elles i les seves realitats. Han pogut compartir com, a vegades, s’han sentit assenyalats o jutjats pels altres.

 

En el grup de famílies amb nens amb TEA la identificació ha estat molt ràpida. Des de la primera sessió van fer un grup de WhatsApp entre les mares, es quedaven parlant després de les sessions o se n’han anat a fer alguna activitat juntes. Pensem que la proximitat de les característiques ha estat un factor clau perquè es donés aquest apropament espontani. En general totes tres han valorat positivament aquest espai.

 

En el grup dels infants amb afectació motriu la cohesió no ha sigut tan immediata, també per l’heterogeneïtat del mateix i les diferents absències dels participants. Malgrat això, a les sessions amb els adults, aquest han pogut compartir moltes de les preocupacions que tenien en comú, la situació de saturació i de falta de suport (recursos) cap a les famílies. El mateix grup contenia i parlava dels diferents recursos. Es van tractar estratègies (familiars i professionals) per trobar moments de respir.

 

Per últim, un altre tema sorgit ha estat la relació de parella i com equilibrar els temps de cures als fills/es amb els espais personals. La majoria dels participants senten que disposen de poc temps per si mateixos i l’autocura. En la majoria de famílies les mares eren les cuidadores principals i els pares s’hi dedicaven a la feina fora de casa. Dels tres pares que han participat, dos han parlat de pèrdua de les seves pròpies activitats de descans per tal d’oferir espai de descans a les mares cuidadores.

 

Molts parlen de la sensació de soledat i cert aïllament de l’entorn social. A causa de la situació sobrevinguda, les interaccions amb el grup social es col·loquen en un altre lloc. Algunes persones han comentat que no es troben còmodes quan es veuen amb els amics de sempre. Altres han dit que sí senten el desig, però que se’ls fa difícil aconseguir el temps o les ganes en el dia a dia.

 

Tots aquests aspectes relacionats amb la cura d’un mateix anaven sorgint de manera espontània en el grup de reflexió entre adults. La mateixa dinàmica dels grups ha afavorit l’auto-reflexió i la consciència de les necessitats més enllà de la maternitat i paternitat. Els pares i mares s’han adonat de la importància d’atendre les seves pròpies necessitats, l’autocura: cuidar-se per poder cuidar, aspecte que valorem molt positivament.

 

En general, tant a les sessions en família com a les sessions només d’adults, han anat sorgint situacions i vivències amb les quals es descobreixen cada dia. Pensem que les famílies s’han implicat molt i s’han obert a parlar de les seves dificultats, el qual ha facilitat el funcionament del projecte. Creiem per això, que les aportacions d’aquest han estat molt positives tant des de la nostra òptica com des de la de las pròpies famílies.

www.freepik.es

 

RESISTÈNCIES I DIFICULTATS INTERNES I EXTERNES 

Com en tot projecte, ens hem trobat amb dificultats sobrevingudes a les quals volem donar lloc per tal de reflexionar sobre el seu impacte i per a tenir-les en compte per a properes propostes.

 

En primer lloc, volem parlar del context de pandèmia en el qual es va desenvolupar el projecte i com això ha pogut interferir en el mateix. A gran escala podem pensar en els canvis en la percepció i relació amb el món social i en petita escala, en la construcció de la grupalitat (sentir-se part del grup i els seus propòsits). Venint d’un període post-confinament, en el qual hi havia risc de la malaltia i la recomanació de reduir els contactes socials, sobretot per a persones vulnerable com eren els nens i nenes que participaven en les sessions. Si bé aquest no ha estat un tema explícit, si pensem que s’ha de considerar com a element potencial en la sensació d’aïllament descrita per les famílies, la sobrecàrrega i tendència a reduir els contactes. No sabem si, en un altre context, la relació més enllà hagués estat d’una altra manera. Respecte a la consolidació del grup, pensem que el fet de portar mascaretes (sobretot pels nens i la nena), junt amb  les absències repetides per quarantenes i/o contagis, ha interferit negativament.  En el grup de famílies amb nens amb discapacitat física, s’ha d’afegir, a més, les absències amb relació a les visites mèdiques i/o intervencions.

 

Un altre factor a tenir en compte ha estat la duració del projecte. Només una família va valorar com a suficient el nombre de sessions com a primer contacte; la resta va valorar que el nombre de sessions ha estat insuficient. Les terapeutes valorem que en el grup d’adults hi havia molt de contingut a continuar treballant i que, en les sessions familiars,  just en les darreres setmanes, era quan s’estaven movent més coses: els infants se sentien prou segurs i començaven a desplegar el seu món intern i les mares i pares començaven a deixar-se anar per connectar amb el seu nen intern i jugar amb plaer.

 

Per últim, en el grup de famílies amb nens amb discapacitat física, pensem que l’heterogeneïtat dels participants també ha estat un factor que inicialment ha dificultat la interacció de les famílies a la sala. El fet que cada nen tingues necessitats i jocs tan diferents ha fet que a l’inici cada unitat familiar funciones més pel seu compte. Malgrat això cal destacar que l’últim dia tots han participat de la mateixa proposta, acceptant i respectant les diferents formes d’estar i jugar.

 

RESULTATS DE L’ESCALA DEL CUIDADOR ZARIT

Expliquem aquí els resultats generals segons pregunta i moment (abans o després de l’experiència de Psicomotricitat familiar) i algunes reflexions (des del punt de vista de les professionals i de les famílies). Algunes les considerem hipòtesi a tenir en compte per futurs projectes i/o estudis.

 

Som conscient que, amb una mostra tan petita de participants, els resultats no es poden generalitzar ni es poden treure conclusions objectives; però la reflexió final amb les famílies, de manera individual, ens ha aportat molta informació sobre el seu procés.

Tampoc diferenciem aquí entre el tipus de discapacitat de fill o filla ni altres aspectes que podrien incidir com la participació d’un o els dos progenitors, la situació socioeconòmica, el temps des que van obtenir un diagnòstic, etc.

 

Cal destacar que, en general, totes les famílies han puntuat inferior a 47 punts “No hi ha sobrecàrrega”, excepte una mare que va obtenir la puntuació més alta de tot el grup 52 “Sobrecàrrega lleu” en el moment inicial. No és casualitat que es tractava d’un infant amb trets TEA que encara no havia iniciat cap valoració ni tractament i, per tant, la família se sentia molt desconcertada amb les dificultats de comunicació i relació del nen.

 

Cada participant va valorar del 0 al 4 la freqüència amb la qual sentien cada situació (0-Mai; 1-Rarament; 2-A vegades; 3-Bastants vegades; 4-Casi sempre)

 

Pregunta 1. Sent que el seu familiar sol·licita més ajuda de la que realment necessita?

Inici: A vegades

Final: A vegades

 

Pregunta 2: Sent que, degut al temps que dedica al seu familiar, ja no disposa de temps suficient per a vostè?

Inici: A vegades

Final: A vegades

 

Pregunta 3: Se sent tens quan ha de cuidar del seu familiar i, a més, atendre altres responsabilitats?

Inici: Bastants vegades

Final: Algunes vegades

 

Pregunta 4: Se sent avergonyit per la conducta del seu familiar?

Inici: Rarament

Final: Mai

 

Reflexió: el fet de poder observar a altres infants amb dificultats similars al meu fill o filla, m’ofereix una mirada menys normativa de la societat.

 

Pregunta 5: Se sent enfadat quan està a prop del seu familiar?

Inici: Mai

Final: Mai

 

Pregunta 6: Creu que la situació actual afecta de manera negativa a la relació amb els seus amics i altres membres de la seva família?

Inici: A vegades

Final: Rarament

 

Pregunta 7: Sent temor pel futur que li espera al seu familiar?

Inici: Bastants vegades

Final: Algunes vegades

 

Reflexió: en el contacte amb altres famílies i amb professionals de l’àmbit de la discapacitat, descobrim que existeixen recursos de protecció per a les persones adultes amb diversitat funcional.

 

Pregunta 8: Sent que el seu familiar depèn de vostè?

Inici: Bastants vegades

Final: Algunes vegades

 

Pregunta 9: Se sent angoixat quan ha d’estar al costat del seu familiar?

Inici: Rarament

Final: Mai

 

Pregunta 10: Sent que la seva salut s’ha vist ressentida per cuidar del seu familiar?

Inici: Rarament

Final: Rarament

 

Reflexió: en aquest punt una mare va passar de bastants vegades a mai i dues mares i dos pares van augmentar la seva puntuació. Va coincidir amb la temporada de pandèmia que hem comentat i els confinaments familiars obligats per contactes per la COVID19.

 

Pregunta 11: Sent que no té la vida privada que li agradaria a causa al seu familiar?

Inici: Rarament

Final: Rarament

 

Pregunta 12: Creu que la seva vida social s’ha vist afectada per haver de cuidar del seu familiar?

Inici: A vegades

Final: Rarament

 

Pregunta 13: Se sent incòmode per convidar a amics a casa, a causa del seu familiar?

Inici: Rarament

Final: Mai

 

Pregunta 14: Creu que el seu familiar espera que vostè el cuidi, com si fos l’única manera amb qui pot comptar?

Inici: Bastants vegades

Final: Algunes vegades

 

Pregunta 15: Creu que no disposa de diners suficients per cuidar al seu familiar, a més d’altres despeses?

Inici: A vegades

Final: A vegades

 

Pregunta 16: Sent que serà incapaç de cuidar del seu familiar per molt més temps?

Inici: Rarament

Final: Mai

 

Pregunta 17: Sent que ha perdut el control de la seva vida d’ençà que la malaltia del seu familiar es va manifestar?

Inici: Rarament

Final: Rarament

 

Com a resum:

5 pares i mares van reduir la seva percepció de sobrecàrrega entre un 30 i un 56%

Una de les mares va reduir-la en un 80%

Els altres tres (dos pares i una mare) van augmentar-la en més d’un 50%.

 

Afegim que, en la valoració específica de la participació en el projecte (puntuació del 0 al 5), les famílies van puntuar amb un 4 que l’experiència els havia aportat noves eines i estratègies per la cura dels seus fills i/o reforçat les seves pròpies.

En relació amb si sentien que havia crescut la seva xarxa de suport informal, el grup de mares amb infants TEA, que van compartir temps d’oci fora de les sessions, van puntuar amb un 5.

 

CONCLUSIONS FINALS

Tenint en compte la brevetat del projecte, ens afirmem en la necessitat de seguir oferint espais compartits entre famílies en general i experiències com la Psicomotricitat familiar en particular.

 

En relació amb la Psicomotricitat familiar en la diversitat funcional, considerem que pot incidir de manera molt positiva en tots els aspectes que hem anat assenyalant en l’article.

 

Per aquest motiu, defensem que es puguin oferir aquest tipus d’espai a centres públics i privats que atenen a infants amb diversitat funcional i les seves famílies. Defensem que la disciplina de la Psicomotricitat terapèutica, enfocada tant des de la prevenció com des del tractament, ofereix molts beneficis en els aspectes bio-psico-socials de la persona així com una incidència en el vincle entre mares/pares i fills/filles.

Al mateix temps, defensem també la creació de grups de suport familiar, que generin un espai de confiança i no-judici per permetre’ns compartir i acompanyar emocions difícils, relacionades amb la cura d’una persona amb diversitat funcional.

 

 

 

Article elaborat per:

Alba Cabanas (Terapeuta ocupacional i Psicomotricista d’Aspanias)

Lorena García (Treballadora social d’Aspanias)

Close Menu