Autisme infantil: aspectes a tenir en compte en atenció primerenca

Article de Silvia Ardanuy, psicòloga del CDIAP d’Aspanias, i Eva Tobajas, psicóloga del SAT d’Aspanias  i de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, per la revista del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

autismoglobosConsiderem l’autisme infantil com un trastorn de la intercomunicació i la interrelació que es desenvolupa durant els 30 primers mesos de vida i que provoca una deterioració del desenvolupament emocional i cognitiu. Podem entendre alguns dels símptomes presents en els nens diagnosticats d’autisme a partir de les seves dificultats en el desenvolupament de les següents tres àrees:

– Àrea de la comunicació: generalment els pares refereixen que es dóna un inici normal de la parla, apareixent les primeres paraules al voltant dels 12 mesos d’edat, donant pas en ocasions a un procés involutiu en el qual aquestes paraules desapareixen. Posteriorment s’observa retard en el desenvolupament del llenguatge, sent freqüent l’aparició d’argot. A mesura que el nen va creixent, es donen manques generals com la no comprensió de subtileses en el llenguatge, alteració de la pragmàtica, llenguatge idiosincràtic…En alguns casos després d’un intensiu “entrenament” aquests nens aprenen a repetir paraules o expressions que no tenen sentit per a ells mateixos ja que sorgeixen merament per aprenentatge reiterat (no de forma espontània).

– Àrea de la interrelació o sociabilitat: els problemes principals i més característics són l’absència, evitació o no manteniment del contacte visual, la no resposta davant la trucada de l’adult, les dificultats per establir relacions socials i per expressar emocions. En la primera etapa de vida, és freqüent la dificultat de succió i acoblament als braços del cuidador, evitació de la mirada, no cerca de consol, ús de l’adult com a objecte (ho porta a un lloc per aconseguir la seva fi), alt nivell d’autosuficiència (sembla no necessitar als quals té al voltant més que de forma instrumental) i incapacitat d’empatizar amb l’altre.  Paradoxalment, hi ha moments en els quals aquests nens necessiten el contacte pell a pell amb el cuidador, pràcticament de forma adhesiva. Es tracta d’un tipus de relació en la que el nen podria estar buscant un límit corporal fora del seu propi cos com a forma de contenció.

La indiferenciació self-objecte en diferents graus és el tret més característic que pot observar-se en l’autisme, ja que la separació de l’objecte és viscuda de forma catastròfica perquè significa la “desaparició” del subjecte. En els casos més greus el nen pot instaurar-se en un estat de negació completa de l’altre, fent esforços per mantenir la indiferenciació permanent entre el seu propi cos i el que li envolta. És el cas d’aquells nens que no distingeixen entre el que ve de fora i el que ve de dins i així, una ordre d’un cuidador pot ser viscuda com un impuls intern i la reacció consegüent serà automàtica. En altres casos, l’objecte pot ser considerat com un apèndix de si mateix, com en el cas del nen que agafa la mà de l’adult perquè realitzi una acció per ell.

– Ús dels objectes i joc: els pares solen informar que aquests nens mostren poc interès pels jocs propis de la seva edat, mantenen rituals o patrons rígids d’actuació amb els objectes del seu entorn, s’alteren davant el més mínim canvi i és freqüent que s’adhereixin a un objecte autístic que els acompanya a totes parts. Mostren interès per parts dels objectes i se centren en les sensacions que aquests els produeixen, així poden passar hores fent girar un objecte i observant aquest moviment.

Tustin (1981) considera que hi ha una etapa inicial del desenvolupament, en la qual per al bebè l’objecte és equivalent a les sensacions que desperta el contacte amb ell perquè és en aquest moment quan la capacitat sensorial cobra major importància. En un inici el va anomenar autisme fisiològic però posteriorment el va denominar etapa auto-sensorial, evitant així connotacions patològiques. En el nen amb un desenvolupament primerenc normal aquesta etapa auto-sensorial anirà desapareixent a mesura que s’instauri la relació d’objecte primer parcial, propi de la posició esquizo-paranoide, i posteriorment com un objecte completament diferenciat a mesura que s’avanci en la posició depressiva. Estem d’acord amb Corominas (1998) que els nens que no superin amb èxit aquesta etapa o que ho facin de forma deficient tindran major risc de desenvolupar un trastorn autista o un tipus d’estructura de personalitat de base psicòtica amb estats autístics i/o post-autístics.

Com a reflexió, volem deixar constància que un nen amb una estructura de personalitat de tipus autista pot presentar una gran variabilitat de simptomatologia, i que en cada cas particular aquesta es presenta amb major o menor intensitat. Creiem que en una avaluació inicial i en una posterior intervenció terapèutica cal tenir en compte la globalitat del nen, ja que en ocasions existeix la tendència a definir-ho i tractar-ho a través de la patologia, simptomatologia o quadre clínic que presenta, obviant les particularitats diferencials que sempre es dóna en cadascun dels casos.

Considerem important la detecció primerenca i el tractament posterior adequat a les necessitats del nen pel que fa a la continuïtat i a la intensitat del mateix; d’aquesta manera podem evitar l’excessiu nombre de consultes a diferents professionals per les quals, generalment, passen les famílies abans d’arribar a un diagnòstic concret. Una vegada establert el tractament adequat, és essencial un treball coordinat entre els diferents professionals que atenen al nen i a la seva família (CDIAP, escola, EAP, pediatra, serveis socials…)

En la consulta diària en atenció primerenca, pensem que cal donar prioritat al treball relacional i afectiu, facilitant el vincle emocional que possibilita el pas de la sensorialitat cap a la integració d’experiències, la comunicació i, posteriorment, cap al simbòlic. Gràcies a la comprensió del seu funcionament mental, minimitzarem aquelles intervencions del terapeuta que podrien provocar en el nen major indiferenciació cap a l’entorn, el refugi cap a conductes autosensorials i l’avanç cap a un nou replegament autístic. És important donar temps i espai perquè el nen s’adapti a l’entorn terapèutic i ho percebi com un lloc segur, atenent a les seves necessitats i interessos i mantenint una actitud terapèutica que segueixi el seu ritme i entengui la seva lògica interna.

Pots llegir l’article complet en aquest enllaç 

Close Menu